Els alumnes de 4t d'ESO, per la seua banda, van anar de viatge a Mallorca, com a celebració del seu pas com a estudiants d'Infantil, Primària i Secundària pel nostre centre. D'aquesta manera posaven fi a tota una vida d'educació i vivència amb nosaltres.
Aquest viatge fou una experiència que mai oblidaran, i alguns d'ells ens han volgut fer arribar molt amablement uns comentaris en què reflexionen sobre el que per a ells va significar aquest viatge. Tot seguit us reproduïm el que ells mateixa van voler escriure per al blog del col·legi.
A ells només els queda dir-los que siguen feliços, que estudien molt i que tinguen sort en el seu futur, i que estarem sempre agraïts al que han fet per nosaltres i aquesta escola.
Mai m’havia imaginat tot el que et fa sentir veure el mar quan ix el sol a les sis de matí, el que sents en pujar a un vaixell per primera vegada, el que es sent quan entres en una platja a las 12 de la nit i veus que la mar està completament vuida, quan no hi ha ningú que envaïsca eixa aigua cristal•lina.
Va ser impressionant alçar-se amb una fam terrible, i baixar al menjador amb unes ulleres de platja (per a evitar la mirada assassina dels professors) i veure que tens davant teua un nombre infinits de menjars per a elegir, que pots menjar ous, galetes, natilles... tot el que tu vulgues.
Van ser uns dies de reflexió, uns dies en els quals vam conèixer com són cadascun dels nostres companys, jo diria que amics.
Ens vam convertir en una família, vam començar a tindre noves germanes que ens deixaven els tacons i el maquillatge.
Varen tindre nous germans, germans que ens cuidaven quan un dia ens feia mal la gola i teníem un poc de mala gana.
De prompte, van aparèixer dos pares que ens renyien quan ens adormien i no arribaven a l’hora acordada, i que ens donaven lliçons de vida assentats al nostre costat en una església-museu.
Va ser una setmana que mai oblidaré, que repetiria moltes vegades seguides, que m’ha fet sentir i veure coses que mai hauria imaginat que serien tan impressionants.
Mai oblidaré a Mallorca, i mai oblidaré que vaig passar Mallorca amb la meua nova família.
(Belén Cigüela)
El viatge de fi de curs que vam fer a Mallorca va ser un viatge que va sorprendre’m molt, primer perquè no esperava viure moltes coses que ens van ocórrer i desprès perquè em va ajudar un poc a comprendre millor els meus companys i a unir-me més a ells.
Els dies que estiguérem a Mallorca van ser dies de molta festa i diversió però també aguditzaren la nostra unitat com a grup, ens va unir més, actuàrem com a grup i ens divertírem com a grup. Aquesta experiència fou per a mi una de les millors de tot el viatge.
També em vaig sorprendre de com de fàcil era fer amics en l’illa, cada dia l’acabaves amb un grup d’amics nou, al qual probablement no tornaries a veure mai però amb el qual t’ho havies passat bé. El més interessant és, sens dubte, la quantitat de llocs d’on venien:
En primer lloc estaven els alemanys i anglesos, aquestos eren la immensa majoria de l’Arenal. Desprès, però, també era fàcil fer amistat amb gallecs, bascos, andalusos, madrilenys... com a mínim a nosaltres ens va ocórrer això.
He de dir que apart de tot això, hi ha una cosa que em va agradar molt d’aquella illa, i era la tranquil•litat de les aigües, que eren transparents i serenes, les platges sols tenien un defecte, estaven plenes de turistes; per la resta, eren precioses.
El més important, però, no va ser el viatge; el més important va ser l’experiència d’estar tots junts, un grup que ha estat junt des fa 13 anys, que ha viscut moments bons i mals però que sempre ha estat, i al qual no podré oblidar mai, a ningun dels meus amics, companys de sempre, perquè encara que ningú té consciència d’açò, aquesta etapa s’acaba i no tornarà mai. Però com a mínim quedaran els bons records com va ser el viatge de fi de curs a Mallorca.
(Santiago Piris)
I de nou a casa. Una vegada més dormirem entre el nostres llençols, i consultarem els nostres dubtes amb el nostre coixí. Una vegada més, la mare ens despertarà a crits dient-nos sempre que ja fem tard a l'escola. I com si res haguera canviat allí ens trobem, caminant ben matí cap a l'escola.
Disposats como sempre a afrontar un nou dia, a veure a les mateixes persones i compartir amb la nostra gent un repetitiu i monòton dilluns més.
I què ens queda ara? On han quedat les nits sense dormir? Les excursions matineres i els nostres nous amics? I la platja? On és la platja ara?
Ens queda tornar a la normalitat de nou, sense oblidar mai el que hem viscut amb aquest viatge de somni. Ara simplement ens queda asseure'ns a veure les fotografies que ens recorden cada un dels moments inoblidables que hem viscut al costat dels que hui podem anomenar: la nostra segona família.
Ho escoltes? Sí, és el soroll de les maletes pujant al vaixell, són els nervis previs a un canvi, a alguna cosa extraordinària que ens canviarà per sempre, i són els nostres crits trencant la calma que la mar ens ofereix, és sens dubte aquella primera sensació. L'olor de la mar i la seua brisa que ens envolta. Començava així aquell viatge indescriptible encara per a mi.
Únicament la idea de fer un viatge ja entusiasma a qualsevol, però si afegim fer-lo amb els companys, dos professors, i la cartera plena, es forma aleshores una gran combinació.
Una vegada al port i després de la primera nit sense dormir, encara no vam creure on estàvem. Aquelles platges blanquinoses i amb eixa aigua completament cristal•lina, era com si mai no haguérem despertat d'un somni plaent, era com estar encara dalt d'un núvol sense risc de caure.
Un passeig amb vaixell, una vesprada d'arena i piscina, un sopar amb els nostres amics i una bona nit... Milions d’experiències, les que vam viure a aquell paradís anomenat Mallorca.
A alguns, aquest viatge ens ha ajudat a recordar aquelles amistats perdudes entre llibres, a oblidar els mals rotllos que hem anat sembrant en tants mesos de classe, a alliberar-se dels pares, a conèixer millor els nostres professors, allunyats de les avorrides classes, a no sentir-nos tant sols i a entendre realment moltes coses. Allí ens hem trobat molts, i també ens hem perdut, hem conegut a moltíssima gent, amb la qual encara mantenim el contacte, hem rigut i hem plorat. Puc dir ara, que ha estat un viatge complet.
Trobarem a faltar despertar-nos, eixir al balcó, girar un poc el cap i veure la platja de bon de matí plena de gent, trobarem a faltar el bullici de les nits, i tocar la porta del costat i veure que tenim de veïns als nostres companys.
Mallorca va ser el primer i l'últim viatge que tots junts farem, un viatge que sens dubte ha valgut completament la pena, és i serà per sempre el nostre lloc. Una experiència que mai oblidarem, perquè quan vam arribar, alguna cosa dins nostra va canviar, alguna cosa que ens deia que per una vegada podíem somiar amb sirenes sense por d'estar bojos. Perquè el que hem viscut allí sempre es quedarà allí, però puc dir ara, que cadascun de nosaltres s'ha emportat un raconet de Mallorca al seu cor, i que m'anomenen boja ara, però crec ara que cadascun de nosaltres amb un poc d'imaginació podem tancar els ulls i visitar de nou tot allò que allí hem deixat. Perquè si no fas molt de soroll, escoltaràs de nou i per sempre la melodia que la mar ens va oferir tots i cadascun dels dies que a aquella illa vam estar.
(Andrea Ruiz)
Un somni?
Diré en opinió de tots que no. Fou alguna cosa més, fou l’última oportunitat de viure emocions junts, de saber que hem compartit infància i adolescència, hem treballat en equip, aprenguérem què era l’amistat i alguns arribaren a conèixer l’amor.
L’arena, la mar, els amics, les bromes, l’ambient, l’esperança… amb el que no penses: en l’oblit o l’adéu. Què dir… fou tot màgic. Cada segon en aquell illa va merèixer la pena: conèixer a eixa gent que tant creies buida o carent de principis, descriure la seua altra part o arribar a entendre les seues idees, eixes que arribaren a fer que el pròxim any els trobes a faltar. Allí tot era més fàcil, per al solitari fer amics, per al popular, gaudir un poc en silenci. Allí tot era un continu: per què no?
Clar està…la nit, eixes hores on cada persona pot quedar en la memòria del viatge per molt que passen els anys. La llàstima és que el record pot ser dolent o bo. Hi hagué gent que superava els dolors a partir de les onze de la nit i els recuperava a les set del matí acompanyat d’un agut dolor de cap; altres persones aprengueren què era un bes, un gran record, siga dit, i altres que simplement van viure una experiència indescriptible amb la seua parella.
Sabeu què? Sóc Sara Alfonso i no canviaria per res del món aquest fi de curs. Hi ha alguns amb què no tinc molt de contacte però ja siga per les seues bromes, la seua forma de ser o la seua forma única de ser immunes a la resta de gent, eixa forma peculiar de ser com és i estimar-se per això… vos trobaré a faltar el curs que ve, no sabeu quant. El que he aprés amb ells no s’aprén a casa o al col•legi, és simplement una experiència única. De cada un d’ells puguí aprendre alguna cosa abans i durant el viatge, bo o dolent, però tot i que diguen que l’educació és de casa, el que et forma socialment són ells, la teua classe.
Gràcies pels moments a la piscina tancada amb probable mort por clor, per les possibles formes de viure en la mar, per eixos balls que em feren ferides als peus, que no feien mal, per eixes rialles en veure mobiliari de l’hotel trencat, per eixes rondes que em deixaren cicatriu en la cama, per eixes nits al balcó amb l’eruga, per eixes fotos amb flash que feien saltar jajaja i sobretot per eixes nits veient pel•lícules de saw en un anglés/francés que féiem com que el compreníem però ni tu ni jo pillàvem una.
Gràcies per ser vosaltres.
(Sara Alfonso)
Despertes. Penses que és un nou dia, però quan obris la finestra veus que tot és diferent. Hi ha aigua, una arena blanquinosa, un passeig amb gent estrangera caminant sobre ell...
Aleshores és quan t’adones que les coses han canviat; que no estàs en ta casa amb tos pares, sinó que estàs en un lloc desconegut i, al mateix temps tan espectacular, amb els teus companys de classe i dos professors. De sobte, tens la sensació que alguna cosa s'acaba, com si anares a perdre alguna part de tu; però no li dónes massa importància. És com un somni en què no existeixen ni els deures, ni els exàmens, ni els horaris estrictes, ni les classes avorrides, solament està permés gaudir i evadir-se dels problemes per un temps efímer.
A partir d'aquest moment és quant saps que allò que veies com una cosa desconeguda, s'anava a convertir en ta casa, que els companys anaven a ser la teua família, i la gent que conegueres, anaven a ser els teus veïns.
I així passaren els dies, moments que en un principi eren obscurs, es transformaren en moments de color rosa.
La platja a trenc d'alba; el moviment del catamarà en contacte amb l'aigua; l'aire de la coberta del vaixell; les nits llargues; la il•lusió de passar-s'ho bé; la curiositat per conéixer gent, llocs, sensacions noves; les ganes de ballar amb cada cançó que sonara; l'afecte entre companys; i sobretot els riures, són els motius d'aquest canvi de negre a blanc. Un canvi que no sols comporta el pas d'una etapa eduactiva a una altra, sinó que també és un pas de maduresa per a tots.
Sens dubte, és una experiència nova que mai, en cap moment de les nostres vides, oblidarem.
(Paula Giménez)
