dimarts, 27 de desembre del 2011

En Nadal ens recordem dels que estan lluny

Quan arriba Nadal recordem de manera especial aquells que estan lluny. Nosaltres no hem oblidat els que estigueren i no estan, però ara, a més, volem donar-los cabuda al nostre blog. Algunes alumnes que van acabar l'ESO fa sis mesos han volgut compartir amb tots vosaltres les opinions que tenen ara sobre la situació que estan vivint al nou institut on han volgut continuar els seus estudis. Nosaltres, des d'ací, els agraïm que encara tinguen l'amabilitat de col·laborar, encara ara, en el nostre blog. Ací teniu, doncs, els seus textos:

En Nadal ens recordem d'aquells que estan lluny.

Dia rere dia passe per davant de l'escola per anar a l'institut. Sovint, veig els llums encesos i les persianes alçades i baixades aleatòriament. Cada matí recorde que fa no res jo estava allí, fa no res les coses eren molt diferents a les d'ara.

M'alçava, i amb pocs ànims, em dirigia a la meua escola de sempre. La meua classe em rebia amb cara de son, i cinc minuts després un dels nostres conegudíssims mestres treia el cap per la porta disposat a donar-nos una nova classe. Encara recorde com, a poc a poc, mentre el sol anava il·luminant les nostres cares i deixant al descobert la son que portàvem acumulada, anàvem dient:

-Baixa la persiana, em pega el sol.

-No veig la pissarra, baixa-la...

Aquelles típiques frases que a poc a poc han anat desapareixent, han deixat lloc a noves.

Sabíem que les coses anaven a canviar, però no teníem previst descobrir Amèrica en tres mesos. Les primeres setmanes al nou món van ser dures. Encara que molts hem coincidit al nou centre, no coneixíem res, és com si haguérem tornat de sobte al primer dia en 1r de l'ESO.

Ens perdíem pels corredors, no coneixíem la meitat de les coses, arribàvem tard a les classes i no enteníem molt bé el que estava passant. Alguns es sentien perduts, altres fora de lloc, però hui, després de tres mesos fora del nostre niu, del nostre col·legi de sempre, podem dir que tot ix bé al final.

Ara caminem pels corredors com si foren nostres, riem amb els nostres nous companys, i encara que moltes vegades trobem molt a faltar eixa proximitat que ens mostràvem a l'escola, sabem que ens fem majors, i això implica canvis i sacrificis. Acostumats o no, al nou centre, reconeixem que moltes vegades necessitem a eixos professors de sempre que ens veien pel corredor i ens deien ''Com va tot?'' Una frase que molts dels que ara estan allí al centre poden estar farts. I quan veuen a un mestre que s'acosta, sovint pensen: ''Que no em diga res, que no em diga res''.

No desaprofiteu cap dels moments que vos brinda l'escola, perquè quan t'hi trobes fora, la trobes a faltar, i de sobte tots aquells mestres amb els quals de vegades hem discutit, i totes aquelles coses que no ens agradava fer, pagaríem per fer-les i que tot fóra com abans.

Hui mire amb nostàlgia l'escola, mire amb nostàlgia tot el que allí hem passat, i per molt que em pare a rebuscar no trobe moments dolents, i no serà que no hi hagueren... Serà que tots aquells moments bons i dolents ens han ajudat a créixer i per això ara els veiem com consells i lliçons.

Per últim, vull dir-vos que l'altre dia, no fa molt, uns quants antics alumnes ens vam reunir i vam començar a recordar tots i cadascun dels moments que a l'escola passàrem junts, totes i cadascuna de les frases mítiques dels nostres mestres, el nostre viatge de final de curs... tots aquells moments que encara que ara formen part del passat, s'han quedat guardats al nostre cor. Ara, al final de la conversació, tots van arribar a una conclusió, i molt al nostre pesar i al vostre, això que ara vos diuen que no val estudiar d'un dia per a altre és veritat. I nosaltres ara que ja hem rebut les notes, ho hem comprovat.

Però això de les notes és altra història. Per últim, com a exalumna, vos dic que anireu adonant-vos que el que ara no us agrada de l'escola, els mestres, les classes... després ho trobareu a faltar molt.

Aprofite per a desitjar-vos un BON NADAL!

(Andrea Ruiz Casañ)


Des que vaig entrar en aquest col·legi he desitjat anar-me’n el més prompte possible, perdre de vista a tots els professors que no em posaven les notes que jo desitjava, i a tots els companys amb els quals no em portava bé. Però ja sabeu el que diuen, que no valores el que tens fins que ho perds.

Jo recorde cada classe com si les haguera tingut aquest matí, com si mai no haguera arribat el moment de graduar-me. Recorde totes les confiances que vaig sembrar amb cada persona, i recorde les bromes de cada professor que, és clar, havies de riure’t, no donara la casualitat que t’agarraren mania.

Mai no oblidaré a ningun company perquè tinc un record de cadascun, ni oblidaré a ningun professor ni a ninguna persona que per a mi haja sigut important en aquell col·legi, perquè sempre que el record siga bo, millor recordar-lo.

Però després de tants anys allí, he eixit a altre lloc, a demostrar els meus coneixements, i les coses van bé. Recorde que tots els professors sempre em deien ‘’Que açò no és com batxillerat, que en batxillerat els sets són cincs i els cincs són tresos’’, i jo mai els creia, però tenien raó. Però jo no li he deixat a ningun dels meus professors actuals l'oportunitat de dir que jo havia vingut d’un lloc on no m’havien preparat, i he sigut perseverant amb els meus estudis, i a conseqüència tinc millors resultats que en l’ESO.

Em propose més cosses que l’any passat. A partir d’ara tot és ascendir, i fer-te major, i tindre metes, que jo les tinc, i pense aconseguir-les.

Tot el demés va bé, no em puc queixar de res. A partir d’ara les coses que vaig passar en l’ESO, són records que ja es queden en mi.

Perquè amb el pas del temps els professors sempre veuen a molts alumnes, de totes les classes, però jo estic molt agraïda a coses que m'han ensenyat els professors de les meues volgudes ‘’mongetes’’.

(Belén Cigüela)


Per la meua part tot està aprovat. Es tracta de treballar dia a dia, que és el que he aprés en Castellà, ja que, si no haguera sigut per això (pel punt de classe que he aconseguit per treballar) haguera suspès. En realitat tenia un set de mitja, en el final tinguí un 6'5 però per faltes baixí a un 3'8 i em va salvar haver treballat, participar i atendre en classe. És l'únic mal sabor del boca del primer trimestre. La resta és qüestió d'acostumar-se, aplicar el que saps i treballar, treballar tots els dies.

El millor d'aquest trimestre, a part de conèixer gent nova, alguns que mereix la pena conèixer i altres que el preguntes, serviran d'alguna cosa en aquest món?, ha sigut el 8 de mitja de Valencià. Vaig quedar-me bocabadada!

En artístic, ja que estic en aquest batxillerat, ha sigut un poc costós perquè no sabia quasi res, però l'experiència mereix la pena. M'alegre del meu esforç però el trimestre que ve seran tot notables (encara que ja veurem com acabe en Educació Física...). Bé, adéu a tots i que us vaja tot bé.

(Sara Alfonso Téllez)