Diari (III)

Aquesta és la darrera entrega del diari escrit per Andrea Ruiz (4t d'ESO). Hem publicat el diari en tres setmanes seguides, i avui publiquem el tercer i últim dia del dietari. En aquest episodi, la jove protagonista viu el dia de Tots Sants entre la nostàlgia del record de familiars perduts, i les sensacions de tendresa que viu amb Víctor, que desvetlen un futur ben interessant.

1 de novembre

Avui ha sigut el dia de Tots Sants, un dia que a mi personalment no m'agrada massa, i més amb el tema de Pierre.

Primer que res he anat al cementeri a visitar al meu avi. Ho sent, però a mi aquests temes em superen. Quan he arribat allí i m’he situat davant el meu avi, no he pogut aguantar-me les ganes de plorar. Plorar, i pensar en els moments que he viscut amb ell, en tots aquells records. El trobe a faltar tant. Benvolgut diari... ja fa dos anys que ens va deixar, i no sé si t'ho podràs creure, però encara no ho he assimilat. La veritat és que cada vegada que vaig a veure'l, més m’adone que hem de tenir cura de les persones que encara tenim al nostre costat, i la veritat és que és el que intente dia a dia.

D'altra banda, estaven, com no, Pierre i la seua família. Després del cementeri m'han convidat a dinar, així que he anat a sa casa. La cosa estava un poc més animada, hem dinat tots junts i, fins i tot Pierre s'ha alçat del llit per a dinar amb nosaltres. Pareix que tot anava un poc millor que el dia d'abans. La veritat és que m'ha alegrat molt, poder dinar amb tots junts, ja que els he vist feliços un altra vegada. Víctor estava molt millor i, fins i tot m'ha demanat que si podia anar a pegar un passeig amb ell. Jo, com no, he acceptat sense dubtar-ho! Hem passejat un altra vegada, com quan érem nuvis, i tot s’ha de dir, que m'ha encantat. Ella m'ha dit que, després del que havia fet per ell, sabia que no anava a poder trobar una xica com jo, que he sigut l’única que ha estat de veritat sempre que li ha fet falta, i que sabia que passara el que passara jo sempre li anava a donar suport. Jo li he agraït molt ixes paraules, ja que la veritat és que a mi també em feia falta sentir alguna cosa agradable. Després de dues hores passejant, ens hem assegut en un parc molt bonic: era el mateix parc on quan érem més xicotets em va dir que em volia. Hem recordat vells temps, en el qual tot era molt més fàcil... i quan estava a punt d'anar-me'n, m'ha dit que mai m'ha deixat de voler.
Diari, em pareix que açò és el principi d'una nova relació, ja et contaré.