dimecres, 30 de maig del 2012

Instints de Némin, obra guanyadora del concurs literari Ploma i Paper 2012 en la categoria B

Instints de Némin

Atordida per l'efecte de l'alcohol de la nit anterior, em vaig asseure sobre el llit un poc confosa. I, encara amb el rímel apegat als ulls, el silenci que eixe dia hi havia en tota la casa no era normal. Generalment ma mare solia estar fent crits i barallant-se amb mon pare mentre la meua germana menuda corria pel corredor cridant com una boja. Tampoc la foscor era normal, sempre hi havia llum, diguem-ne que massa llum. Entre tantes baralles i veus, un toc de llum pareixia donar-li un punt d'alegria a la casa. Decidida a acabar amb aquella foscor, em vaig alçar d'un salt del llit, vaig intentar guiar-me cap a la finestra, però les coses que hi havia per terra m'ho impedien. Vaig aconseguir arribar-hi, ara tocava poder trobar la feliç corda de la persiana. Després de donar-me algun colp en la mà buscant la corda, la vaig trobar. Vaig estirar-la impacient però un molest raig de llum va fer que soltara sobtadament la corda.
No vaig arribar a entendre bé el perquè d'aquella sensació. Suposava que era simplement la ressaca del dia anterior. Eixe dia em sentia sense forces, era un dia com abans, quan solia anar a classe, en què tots els xics i xiques es reien de mi. Era lògic, jo era la típica xiqueta lletja, grosseta, amb el pèl ros i curt, i que ocultava uns ulls verds darrere d'unes horribles ulleres. Sí, sóc rossa i amb ulls verds, però de què em serveix això si ningú em mira? Bé, al que anava, era un dia d'eixos en què sincerament et sents un poc fem i insignificant. I no m'agradava recordar eixes coses ja que una cosa porta a l'altra i em feia també recordar la situació que hi havia en casa. Ma mare abans era prostituta fins que va trobar mon pare, un borratxo inigualable sense cap sentit en la vida. Sincerament no volia tindre família o almenys una família com la meua, però a pesar de ser un dia absurd i sense cap sentit, no hauria d’estar així.
Ahir vaig conéixer un xic que es deia Némin. Era de pell blanca, tenia ulls de color mel que ressalten en la seua cara pàl•lida. El més impressionant de tot és que sabia el meu nom. Mai abans un xic s'havia fixat en mi. Era totalment increïble, jo estava en la barra bevent com una boja desesperada, sola (com és habitual). Ell es va apropar i amb una veu misteriosa i suau em vaig dir: «Sofia, canviaré la teua vida en un sol pas». En sentir allò, el vaig mirar fixament als ulls. En eixe moment es va detenir el temps per a mi, no vaig entendre per a res aquella frase, però volia dir el que fóra. M’encantà, em va agafar la cara i dolçament em va besar, sincerament no sé si vaig besar bé o no, perquè amb 17 anys mai abans m'havien besat. Ell era un xic de poques paraules, però de ràpida iniciativa. No sé com ho va aconseguir, però a poc a poc em va portar al bany. Una vegada dins vaig intentar parlar, però només vaig aconseguir traure-li el seu nom, ja que em callava amb un bes cada vegada que intentava parlar. Com que era la meua primera vegada ho veia tot molt romàntic i em vaig deixar portar. Cada vegada sentia el seu cos més pròxim al meu i sentia una lleugera pressió en la meua cintura. La seua respiració s'accelerava cada vegada més, era sorprenent perquè no estàvem fent més que besar-nos. De sobte, tot es va parar. En eixe moment l'única cosa que vaig pensar és que no li agradava com besava, però em va murmurar un perdó molt profund i sincer acompanyat d'una frase que no li vaig trobar sentit. Em va dir que tot ho feia pel meu bé. Un xicotet mos en el meu coll era l'últim que recordava d'aquella nit.
Amb molta atenció vaig obrir un poc la finestra, el mínim per a poder veure i que no m'enlluernara la llum del sol. La meua habitació estava com abans, tot sense arreplegar i fet un desastre. Decididament i amb molta intriga vaig obrir a poc a poc la porta de l'habitació. Esperava trobar-me la meua germana pel corredor, però no va ser així. Tot seguia tranquil, com quan em vaig despertar. Vaig caminar pel corredor, però de seguida em parí. Tenia les ungles llargues, una cosa que sempre havia volgut i que mai vaig aconseguit. Segurament me les posaria postisses el dia anterior i la ressaca no em deixava recordar. Vaig seguir caminant fins arribar a la cuina, tenia fam però era una fam estranya. També sentia un lleuger mal de cap, segurament per la ressaca o potser era perquè tenia els cabells massa apretats. Em vaig llevar la goma, increïblement una llarga cabellera pèl-roja queia sobre la meua esquena. En eixe moment vaig sentir un poc de pànic. Això de les ungles podria haver passat però el pèl pèl-roig i llarg? No podia ser. Vaig córrer amb un cert nerviosisme cap al bany. Em vaig mirar a l'espill i una xica amb una enorme cabellera pèl-roja, una cara pàl•lida, uns ulls color mel, prima i guapíssima. O jo era invisible i una xica amb aquestes qualitats estava darrere i es reflectia en l'espill o eixa xica era jo. Intrigada, vaig començar a  tafanejar el meu nou cos. Quan per sorpresa em vaig trobar una xicoteta marca al coll. La toquí delicadament i una explosió de records amagats envairen la meua ment. Esglaiada, apartí la mà i tots eixos records s’esborraren. Torní a tocar la cicatriu i eixos moments tornaven a inundar la meua ment.
Allí es trobava Némin mirant-me amb cara de satisfacció, veient com jo estava a terra i sense forces. La sang brollava del meu coll. Ell em netejava amb un mocador i esborrava les marques de sang de la seua boca. Quan va sentir que algú venia, ràpidament va tancar la porta amb el pestell i em va arrossegar cap a un dels excusats que hi havia en aquell brut i repugnant lloc. Un lloc que al principi era meravellós, on una xiqueta panoli es deixava portar pels instints de Némin. Sense cap tipus de nerviosisme, va agafar un enorme tros de paper i va netejar la sang que jo havia vessat, mentre jo intentava demanar ajuda amb crits que ningú escoltava.
Amb un somriure plaent, Némin es va dirigir cap a mi. Pensava que volia ajudar-me, però només va tancar la porta del lloc en què em trobava. Vaig sentir com obria la porta del bany i deia a una xica que passara. Ella, sense cap pregunta, va entrar i amb una mirada sincera em va dir que estaria bé, que ella també va passar per això. La xica em va agafar per la cintura i em va fer seure en l'excusat amb cura. Va agafar un tros de paper i em va netejar la ferida molt suaument, intentant no fer-me mal. Eixa xica sabia què m'havia passat, però no volia parlar. Era com si tinguera por d’alguna cosa o d'algú. I jo pensava que eixe algú era Némin.
La porta de ma casa va sonar! No estava sola com pensava, suposava que era ma mare que tornava d'algun lloc, però una veu em cridava i no era la de ma mare.
—Sofia, estàs a casa?— no sabia qui era i amb gran curiositat vaig mirar per l'espiera de la porta. Eixa cara em sonava, era la xica de la nit anterior. —Sofia, si estàs a casa, per favor, obri la porta. He de parlar amb tu, no tingues por, no vaig a fer-te mal, confia en mi.
Amb un poc de pànic, vaig obrir la porta a poc a poc i la vaig convidar a passar.
—Gràcies per confiar en mi, Sofia.
—Per favor, sé que saps tot el que m’ha passat, conta-m’ho tot.
—No estic segura, puc córrer molt de perill si t’ho dic.
—Em pots dir com et dius?
—Sí, clar, sóc Almudena.
—De què o de qui tens por Almudena?
—No tinc por. A més, no sé ni per què estic ací.
Almudena es va alçar amb un gest de pànic, no podia deixar-la anar sense saber què era el que m'havia passsat. La vaig agafar del braç i li vaig dir:
—Confia ara tu en mi, per favor.
La xica va tornar a seure i va començar a contar-m’ho tot.
—Némin és un vampir i a mi un dia em va succeir el mateix que a tu. Jo era una xica que no tenia vida social, era la típica xiqueta amb qui ningú vol estar fins que un dia vaig conéixer  Némin i em va fer el mateix que a tu. Ara jo també sóc una dona vampir.
—Aleshores vols dir que jo també ho sóc?
—Sí —va assentir ella.
—I la meua família? Què ha sigut d'ells?
—Ells ja no estan, no els tornaràs a veure mai més. Si vols tornar amb ells has de sormetre’t a un nou encanteri de Némin.
—No m'importa.
—Segur? Si te'n vas a l'altre món amb la teua família tot tornaria a ser com abans.
—No m'importa. A tu t’agrada estar en aquest món?
—No.
—Aleshores, per què segueixes ací?
—No puc anar-me’n.
—Per què?
—Némin és mon pare, no podria anar-me’n encara que volguera.
—Porta’m amb Némin.
La xica es va alçar i va fer un gest perquè la seguira. En creuar la porta de ma casa, vaig descobrir un lloc estrany, quasi no hi havia llum i tot era molt fosc. En una butaca plena de pols i brutícia es trobava Némin. Pareixia que havien passat anys per a ell, estava vell i arrugat, però la seua cara de satisfacció era la mateixa.
—Pel que veig no vols estar ací.
—Així és, este lloc és lleig i tenebrós.
-—Com vulgues— replicà Némin.
Els crits de la meua germana em despertaren, tot era igual que abans. Només havia sigut un somni. Tenia un lleuger mal de cap, però era de la ressaca del dia anterior. Amb un poc de peresa em vaig alçar del llit i em vaig dirigir cap al bany. Veia com ma mare i mon pare es barallaven com sempre i la meua germana corria com una boja fent crits. Vaig entrar al bany, anava a llavar-me la cara però una lleugera marca en el meu coll va captar la meua atenció.
Iluminada Martín Romero (4t d'ESO)