Carles era un xiquet d’uns 11 anys, sempre estava sol. Encara que tenia amics, a ell
sempre li agradava seure en un racó en qualsevol lloc i observar com els altres xiquets jugaven i es divertien. Agafava un llibre, no li importava de quin gènere era, perquè li agradava molt llegir, ja que això era la seua diversió.
Els amics li deien:
—Carles, que no véns a jugar amb nosaltres?—. I ell sempre deia el mateix:
—Després, després—. Però ell mai acudia.
Un dimecres del mes de gener feia molt de fred i estaven tots a l’escola, quan de sobte van veure per la finestra com nevava.
—Mireu, mireu— va dir Claudia. —Està nevant!
Tots es van quedar sorpresos, s’alçaren de les cadires per guaitar per les finestres
de la classe.
—Seieu de seguida! I si us porteu bé a l’hora del pati eixirem i farem boles de neu. —va dir el professor.
—Que bé, que bé!— van dir tots els alumnes contents.
Estaven tots calladets i atents a les explicacions del seu professor (s’hi jugaven l’eixida al pati).
Miquel era el professor d’Història, jove, alt i molt simpàtic; tenia els cabells obscurs i portava unes ulleres de pasta de color marró. Allà on anava portava sempre el seu maletí de cuir negre, el posava damunt la taula i començava a traure papers i més papers. A Carles li agradava observar-lo i sempre es feia la mateixa pregunta: «Este home per què durà tant de paperet si tot està al llibre?».
I és que a Miquel li agradava fer-los resums i esquemes perquè els alumnes entengueren millor la lliçó. La veritat és que els alumnes sempre es quedaven bocabadats amb les seues explicacions. També els feia dibuixos en la pissarra i el temps es passava volant. Era estrany que algun alumne no aprovara els seus exàmens.
Per fi arribà l’hora de l’eixida al pati. Eren les 11’00 del matí i va sonar el timbre com de costum. El professor va donar l’ordre d’eixir al pati.
Tots arrancaren a córrer i amb les presses alguns s’oblidaren de l’esmorzar a classe, i a Carles també se li havia oblidat el seu llibre.
Què bonic estava el pati, tot blanquet!
—Carles, on vas?— va dir el seu company Pep.
—A agafar el meu llibre— va contestar Carles.
—Vinga, home, avui sí que no; no et consentiré que agafes el llibre. Vine amb nosaltres i veuràs que bé t’ho passaràs.
Carles dubtà una mica però Pep amb les seues paraules el va convéncer.
Començaren a llançar-se boles de neu. A Carles li llançaren una a la cara, era com no, Maricel. Sempre havia d’estar pel mig. Carles li va llançar una altra i tot seguit començaren a llançar-se boles els uns als altres. Fins i tot els mestres tastaren la neu. També feren ninots. En fi, que s’ho passaren tant bé que el temps se’lsva passar en un bufit. Sobre tot a Carles, que s’ho havia passat superbé.
Aleshores s’adonà d’una cosa, que fins al moment desconeixia, i era que no tant sols es divertia llegint, sinó també compartint les seues alegries i emocions amb els seus amics. Va ser per a ell una experiència que mai oblidaria. Des d’eixe dia Carles esperava emocionat l’hora del pati per a jugar i divertir-se amb els seus companys.
Lydia Monfort Cifre (1r d'ESO)
sempre li agradava seure en un racó en qualsevol lloc i observar com els altres xiquets jugaven i es divertien. Agafava un llibre, no li importava de quin gènere era, perquè li agradava molt llegir, ja que això era la seua diversió.
Els amics li deien:
—Carles, que no véns a jugar amb nosaltres?—. I ell sempre deia el mateix:
—Després, després—. Però ell mai acudia.
Un dimecres del mes de gener feia molt de fred i estaven tots a l’escola, quan de sobte van veure per la finestra com nevava.
—Mireu, mireu— va dir Claudia. —Està nevant!
Tots es van quedar sorpresos, s’alçaren de les cadires per guaitar per les finestres
de la classe.
—Seieu de seguida! I si us porteu bé a l’hora del pati eixirem i farem boles de neu. —va dir el professor.
—Que bé, que bé!— van dir tots els alumnes contents.
Estaven tots calladets i atents a les explicacions del seu professor (s’hi jugaven l’eixida al pati).
Miquel era el professor d’Història, jove, alt i molt simpàtic; tenia els cabells obscurs i portava unes ulleres de pasta de color marró. Allà on anava portava sempre el seu maletí de cuir negre, el posava damunt la taula i començava a traure papers i més papers. A Carles li agradava observar-lo i sempre es feia la mateixa pregunta: «Este home per què durà tant de paperet si tot està al llibre?».
I és que a Miquel li agradava fer-los resums i esquemes perquè els alumnes entengueren millor la lliçó. La veritat és que els alumnes sempre es quedaven bocabadats amb les seues explicacions. També els feia dibuixos en la pissarra i el temps es passava volant. Era estrany que algun alumne no aprovara els seus exàmens.
Per fi arribà l’hora de l’eixida al pati. Eren les 11’00 del matí i va sonar el timbre com de costum. El professor va donar l’ordre d’eixir al pati.
Tots arrancaren a córrer i amb les presses alguns s’oblidaren de l’esmorzar a classe, i a Carles també se li havia oblidat el seu llibre.
Què bonic estava el pati, tot blanquet!
—Carles, on vas?— va dir el seu company Pep.
—A agafar el meu llibre— va contestar Carles.
—Vinga, home, avui sí que no; no et consentiré que agafes el llibre. Vine amb nosaltres i veuràs que bé t’ho passaràs.
Carles dubtà una mica però Pep amb les seues paraules el va convéncer.
Començaren a llançar-se boles de neu. A Carles li llançaren una a la cara, era com no, Maricel. Sempre havia d’estar pel mig. Carles li va llançar una altra i tot seguit començaren a llançar-se boles els uns als altres. Fins i tot els mestres tastaren la neu. També feren ninots. En fi, que s’ho passaren tant bé que el temps se’lsva passar en un bufit. Sobre tot a Carles, que s’ho havia passat superbé.
Aleshores s’adonà d’una cosa, que fins al moment desconeixia, i era que no tant sols es divertia llegint, sinó també compartint les seues alegries i emocions amb els seus amics. Va ser per a ell una experiència que mai oblidaria. Des d’eixe dia Carles esperava emocionat l’hora del pati per a jugar i divertir-se amb els seus companys.
Lydia Monfort Cifre (1r d'ESO)
